La situació de l’ensenyament de música a Catalunya

La rellevància de la pràctica musical en el desenvolupament integral d’infants, joves i adults ha provocat una voluntat i interès creixent de les administracions educatives. Sobretot per  l’important paper de l’aprenentatge musical en els respectius sistemes educatius. L’evolució de l’ensenyament de música a Catalunya i Espanya confirma aquesta tendència tot i estar lluny encara dels països capdavanters en l’aprenentatge musical: un 2% de la població de 4 a 20 anys a l’Estat espanyol enfront de casos com Suècia (12%), Suïssa (11%), Bèlgica i Àustria (7%), Dinamarca (5%) o Alemanya, Finlàndia i Holanda (4%).

Aquesta tendència contrasta, però, amb la situació d’aquests ensenyaments a Catalunya, que podríem definir com a peculiar per no fer servir d’altres termes, potser més apropiats com caòtica.

Així, mentre en el Sistema Educatiu de Règim General (ensenyaments obligatoris i batxillerats) trobem un mapa escolar format per centres de titularitat pública del Departament d’Educació, centres de titularitat privada concertats i centre de titularitat privada sense concert amb l’administració; els ensenyaments artístics s’emmarquen dins el que s’anomenen centres de règim especial. Aquí hi trobem les escoles de música i dansa. D’altres disciplines artístiques, com el teatre o el circ, encara no estan ni tan sols contemplades, cosa que les situa en un veritable llim normatiu.

En el cas concret de les escoles de música, si volem fer un mapa escolar de l’ensenyament musical a Catalunya, ens trobem amb un paisatge format per una amalgama de centres que podríem englobar en dos grans grups:

Centres educatius autoritzats pel Departament d’Educació: Són les escoles de música, centres de grau professional i centres de grau superior. Actualment són 218 escoles de música (143 de titularitat municipal i 75 de titularitat privada), 28 centres de grau professional (21 de titularitat municipal i 7 de titularitat privada) i 4 centres de grau superior (1 de titularitat pública i 3 de titularitat privada) a més de 2 centres integrats de música, segons dades del Govern referents al curs 2019-202.

Centres no autoritzats: escoles de música, centres, aules, tallers, centres cívics, escoles de música amb conveni amb centres estrangers, professors particulars, etcètera… I, d’aquests, alguns de titularitat pública.

Aquesta amalgama de centres no deixa de ser paradoxal quan l’article 23 de la Llei Orgànica 8/1985 reguladora del dret a l’educació diu literalment: “La apertura y funcionamiento de los centros docentes privados que impartan enseñanzas tanto de régimen general como de régimen especial se someterán al principio de autorización administrativa“.

Aquests centres no autoritzats no són, en absolut, l’excepció, sinó que suposen una part tant o més important que els centres autoritzats. Al no formar part del sistema educatiu i no estar sota la supervisió i tutela del Departament d’Educació, no és possible disposar de dades concretes.

El finançament

Un altre aspecte destacable de la situació del sector és el finançament dels centres en funció de la seva titularitat. En aquest àmbit, tornem a trobar-nos amb una situació que podríem definir de curiosa, ja que:

Els centres educatius de titularitat municipal compten amb finançament de l’administració educativa (Departament d’Educació de la Generalitat) per un import global d’uns 7,5 milions d’euros anuals la qual cosa permet que aquests centres ofereixin quotes més baixes al seu alumnat.

Els centres educatius de titularitat privada, per contra, no tenen cap mena de finançament per part del Departament d’Educació, cosa que els situa en una situació econòmica feble i precària i obliga el seu alumnat a assumir íntegrament el cost del servei sense cap mena d’ajut.

Diem que la situació és curiosa perquè segons la llei 7/85 Reguladora de les Bases de Règim Local i les seves posteriors esmenes, l’educació artística no és una competència obligada per a les administracions locals i, malgrat aquesta no obligatorietat, les escoles de música municipal reben un finançament públic que les escoles de música privades no reben malgrat oferir el mateix servei educatiu, tal com va corroborar el mateix Departament d’Educació en atorgar la mateixa autorització a les dues tipologies de centres.

La situació de l’ensenyament de música a Catalunya és ben diferent de la que es dóna en els ensenyaments de règim general. Camp en el qual els centres educatius de titularitat privada poden optar al finançament públic mitjançant els concerts econòmics amb el Departament d’Educació. Tant de bo les administracions tinguin la valentia de posar ordre al sector de l’ensenyament de música pel bé dels cada cop més infants, joves i adults que s’acosten a aquest àmbit artístic. No sigui cas que ens adonem de la important tasca que des de fa molts anys i de forma anònima fan les escoles de música en els seus respectius àmbits arreu de Catalunya quan moltes d’elles hagin de tancar i desapareguin.